Avui, tot tornant d’un gran cap de setmana a Toulouse, una ciutat per cert, que ens ha agradat força, i en que la Carla ha disfrutat com una boja de la Ciutat de l’espai (tot i que per a nosaltres ha sigut un pel enganyifa, car i petit, però vaja ella ha disfrutat) hem parat a un lloc, que m’ha fet sentir-me de nou com a casa.
El lloc es Cistella, el meu poble, hem parat a dinar a Figueres, al restaurant d’en Marc Joli , a Cal Music, (on la peque s’ha possat les botes amb uns raviolis de botifarra del perol amb gambes brutals) però com teníem l’hora a dos quarts de quatre, i teníem temps, hem anat un momentet a Cistella, lo cert es que no hem baixat ni del cotxe, però sols el fet de veure Can Cantenys, que era la casa on nosaltres vivíem, m’ha fet sentir-me com a casa.
La veritat, sentir a la meva cara, la tramuntanada que a molts fa tornar boig, però que per a mi, es casi senyal d’identitat, m’ha encantat, m’ha portat a temps preterits, en que sortir a jugar a la plaça del poble, al passeig, a córrer pel corriol, o anar amb bicicleta per tot el poble era una constant.
M’ha faltat l’olor de llenya cremada, m’ha faltat temps per passejar, per saludar a la
gent del meu poble, però sols passar-hi amb el cotxe, m’ha portat uns records meravellosos, d’un temps meravellós.
Temps de córrer, temps de jugar a polis i lladres, de jugar al “escondite” o d’agafar les bicis i anar pels camins de terra, de baixar com bojos o de fer entremaliadures, com aquell dia que amb la Susy, varem pujar a les obres del nou ajuntament, i desde ali dalt, vaig fotrem a pixar de dalt a baix, temps de anar amb en Jordi, amb en Xavi, amb els Muntaner a fer alguna barrabassada, o simplement a fer una cabana a dalt d’una olivera.
La veritat, sentir aquesta tramuntana, que glaça la cara i el cos, però que es a l’hora, signe d’identitat, m’enamora, l’Alt Empordà, es simplement meravellós, boig com el vent que hi bufa, que udola pels camps, que et demostra la seva força i la seva energia, fent que els arbres s’agenollin davant del seu poder, un vent amb el que avui, la Carla, feia com jo de petit, jugava amb un vent fred i fort, i reia perquè el papa li fes de paravent, feia veure que sortia volant, i disfrutava d’una cosa tant empordanesa com es la tramuntana.
La veritat, avui, la tornada de Toulouse, ha sigut especial, he tornat al meu poble, he tornat al meu Empordà, un lloc, que simplement em meravella, que m’encanta, un lloc on el vent, la tramuntana, pot ser desde un joc de criatures, a una bogeria, però una bogeria meravellosa.
Llàstima que anàvem justets de temps, perquè m’hagués agradat passar per L’Escala a veure en Ramón , d’Irene, en Ramonet i la Jana, però prometo que el pròxim dia que pugem…ens passarem per ali.
Avui, per unes hores, he retornat a la meva infantessa…i no m’hagués importat gens…quedar-me
cosasdejordi 
La de bogeries que havíem fet… jajajaja… Amb bici i sense… l’estiu passava més ràpid q la tramuntana i no havia dia q ens avorríssim, sempre havia alguna bogeria a fer. Moltes podríem explicar, però sempre quedaran a la nostra infantessa i cada cop q trepitjo Cistella sempre tinc un nou record passat i sempre de bons i amb molt bona companyia. Aquells bote bote per tot el poble «menys el desvio» jajajajaja…i la teva pijada a terrat de l’ajuntament com recordó de riure……..
Grans temps grans records